La Renaixença va ser un moviment —heterogeni des del punt de vista ideològic— de recuperació de la cultura històrica catalana; que es va començar a desenvolupar durant el decenni de 1830 i es va anar nodrint de les aportacions de personalitats tan diferents i rellevants com Bonaventura Carles Aribau i Joaquim Rubió i Ors, passant per Jacint Verdaguer, Antoni de Bofarull, Manuel Milà i Fontanals, Pere Aldavert, o els mallorquins Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, i que es va manifestar per mitjà d’institucions tan diferents com els Jocs Florals o el Gran teatre del Liceu de Barcelona.
El sentit i abast de la Renaixença no es pot explicar sense al·ludir als fenòmens d’industrialització i transformació social experimentats pel Principat de Catalunya. L’especificitat de la Renaixença, un moviment bàsicament urbà, s’ha vinculat a un altre fenomen paral·lel: la formació d’una burgesia de caràcter nacional, necessitada de mecanismes ideològics privatius. En aquest sentit, el caràcter estrictament cultural de la Renaixença va ser la primera fase d’una inquietud molt més vasta, que va portar a la formació de plataformes i missatges polítics que van desembocar en el nacionalisme català.
Considerat a llarg termini, el nacionalisme es va originar partint d’un doble vessant. D’una banda, d’una tradició popular republicana que va tenir la primera expressió en Valentí Almirall, després de trencar, a començament del decenni de 1880, amb el federalisme de Pi i Margall, en el fet que representaria el replegament cap al Principat d’unes aspiracions frustrades pel fracàs de la República federal a l’estat espanyol. De l’altra, d’una tradició conservadora, que no va acabar sent hegemònica fins ben entrat el segle XX, i que va fer de la burgesia catalana la rectora en el procés de formulació i expressió del catalanisme polític. Tanmateix, aquesta arrel conservadora va tenir la gran expressió política en la persona d’Enric Prat de la Riba (1870-1917) i la seva Unió Catalanista, inspiradora de les Bases de Manresa de 1892, una obra que va ser el veritable catecisme del nacionalisme català.
El 1901, Prat de la Riba va ser un dels fundadors, juntament amb Francesc Cambó, del que seria el gran partit del nacionalisme català fins a la dècada de 1920: la Lliga Regionalista. Prat de la Riba va plantejar la qüestió catalana en termes d’autonomia dins de l’estat espanyol. L’aprovació de la llei de jurisdiccions el març de 1906, que passava al fur militar els delictes contra la pàtria (és a dir, contra aquella presó de nacions anomenada Espanya) i contra l’exèrcit va crear una viva emoció al Principat, ja que era un instrument de repressió del catalanisme, i va afavorir la creació de Solidaritat Catalana, una coalició composta per carlins, republicans no lerrouxistes i la Unió Catalanista, i impulsada i dirigida per la Lliga Regionalista. La coalició va assolir un notable èxit a les eleccions celebrades el 1907. Tot amb tot, les dissidències internes, que reflectien la disparitat de criteris pel que fa als termes de la col·laboració amb el sistema de la restauració borbònica espanyola, van portar a la dissolució de la coalició el 1909. Uns anys després, el catalanisme va aconseguir la seva primera gran victòria amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, una institució de caràcter supraprovincial que aplegava les quatre diputacions del Principat, creada el 1914, i que presidida per Prat de la Riba i controlada per la Lliga, va fer una important i eficaç tasca en el camp de les obres públiques, dels serveis, dels transports i de la cultura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario