viernes, 19 de octubre de 2012

Amb un estat català les pensions no perillarien

aume Vallcorba és el president de la Fundació Catalunya Estat, una entitat privada que vol donar a conèixer a la ciutadania la realitat que suposa ser una autonomia dins l'Estat espanyol i que explica quin país tindríem en el moment d'assolir un estat català. El lema de la fundació és “convèncer per vèncer”... Donem arguments amb estudis, anàlisis, llibres, vídeos i conferències perquè les persones entenguin el que està passant i així poder canviar la seva mentalitat per canviar la seva acció: mentalitat, pensament, acció. Convèncer per vèncer. Sorgeix efecte? Molt. Oferim tres conferències de 45 minuts per setmana arreu de Catalunya amb una assistència de cent persones per acte on exposem els arguments. És definitiu perquè la persona entengui què està passant. Us diuen que surten convençuts? Sí, molt. La persona que dubta ho entén i qui està convençut l'acabem reafirmant amb unes dades que ell no coneixia. I això no és una independència de butxaca en lloc de bandera? No, el discurs ja l'hem canviat. És un discurs per les raons econòmiques, polítiques i socials de la Catalunya Estat. L'economia és una part, però necessitem un estat que defensi la llengua, la cultura, les nostres empreses i el nostre benestar social. L'eina és l'estat. Totes les independències han esdevingut per unes raons econòmiques perquè hi ha hagut un maltractament sistemàtic que afecta les persones. Vostès sostenen que l'autonomia ens empobreix.. Els últims trenta anys ens han empobrit, érem el motor d'Espanya i ara ja som el quart motor en el rànquing d'autonomies. Amb la independència podrem decidir nosaltres el que volem fer i ser, cosa que ara no podem fer. Tot anirà en funció de si la societat catalana vol més benestar, creixement... però podrem decidir nosaltres el que volem ser, cosa que ara no és possible. Anirà millor segur. Què passarà amb les pensions? Les pensions espanyoles són de repartiment; jo recapto a final de mes els impostos d'empreses i treballadors, i amb aquests diners pago les pensions, perquè cada generació de treballadors paga les pensions de les generacions de pensionistes. Els catalans, l'endemà de la independència, continuarem treballant, i amb aquests diners la Generalitat recaptarà i pagarà els pensionistes. Estudis d'entre el 2004 i el 2007 demostren que hi ha un espoli fiscal en les pensions, però molta gent no ho sap. Amb set milions de catalans aportem al fons comú 13.000 milions d'euros quan trenta-vuit milions d'espanyols n'aporten 4.500. Com podem aportar més que trenta-cinc milions? Perquè treballem més i generem més riquesa. Si aquests 13.000 milions els dividim per quatre anys són 3.250, que dividits per 1,1 milions d'habitants són 2.950 euros d'increment anual que tocaria a un pensionista català. Amb la independència els pensionistes cobrarien més. No hi ha cap dada que indiqui que la independència no és viable? Cap. Catalunya, dins els 195 països del món, ocupa el lloc trenta. Si hi sumem l'espoli fiscal pugem fins al lloc vint-i-dos en renda per càpita. En tots els indicadors ens movem entre el vint i el trenta. Això vol dir que els altres 160 països no funcionen? Si ja sortim aquí... Som econòmicament com Portugal, però amb dos milions i mig menys d'habitants. Si Portugal és viable, per què no ho hauria de ser Catalunya? Tot és una política de la por. Com la por d'haver de pagar a Espanya el deute de 40.000 milions si marxem... Depèn, el deute que ha de pagar Catalunya és el seu, d'un 21% del PIB. Ara, el deute espanyol depèn... És molt senzill d'entendre; en una parella, qui paga la hipoteca és qui signa el contracte. Si se separen, l'entitat perseguirà qui ha firmat perquè pagui. Catalunya no ha signat res, ho ha fet Espanya. Si ens separem bé, ajudarem a pagar el deute català, si ens separem malament, “ja t'ho faràs”. Ens hem d'entendre amb Europa, quina veu té Catalunya per parlar de tu a tu amb la UE? La del president Mas. Tenim persones destacades a tot el món fent contactes, però oficialment tenim els tres eurodiputats al Parlament Europeu i els membres del govern, com ara Mas-Colell. Amb la independència, què farà la Fundació Catalunya Estat? Es dissoldrà, ja tindrem l'objectiu complert i ho celebrarem fent un sopar espectacular. Serem catalans amb un estat. Darrera actualització ( Divendres, 19 d'octubre del 2012 02:00 ) Publicat a El Punt Avui. Edició Nacional 19-10-2012 Pàgina 8 EL 9 Esportiu 19-10-2012 Pàgina 30

El Sindicat de Policies de Catalunya...

demana que no s'utilitzin el Mossos per fer “propaganda política” L'SPC adverteix que l'“obediència deguda” no inclou ordres contràries “a la Constitució i les lleis” Recorda que el cos policial està al servei “de tots els ciutadans” i que no és l'“exèrcit d'un país” El Sindicat de Policies de Catalunya (SPC) ha demanat als polítics que no s'utilitzi el cos per fer “propaganda política”. El sindicat policial ha volgut deixar clar en un comunicat que l'“obediència deguda” no pot emparar ordres contràries “a la Constitució o a les lleis”. Després que el conseller d'Interior, Felip Puig, afirmés que els Mossos “estaran al servei del país i de les seves institucions”, el sindicat ha reclamat que no s'utilitzi el cos policial “per fer propaganda política”. L'SPC ha recordat “als polítics i especialment aquells que són responsables de governar i resoldre els problemes dels ciutadans”, que els agents de la Policia de la Generalitat estan “al servei del país i de tots els ciutadans i ciutadanes”. El sindicat dels Mossos ha afegit que el cos està obligat a actuar “en compliment de llurs funcions, amb absoluta neutralitat política i imparcialitat”. Per això, ha advertit que “l'obediència deguda no pot emparar ordres que comportin l'execució d'actes que constitueixin manifestament delicte o que siguin contraris a la Constitució a a les lleis”. “No som l'exèrcit d'un país”, sinó “la policia al servei de la ciutadania”, ha sentenciat. noticia del diari el punt Avui

lunes, 12 de septiembre de 2011

El Barça punxa a Anoeta

El Barça va cedir ahir els dos primers punts de la lliga després d’empatar (2-2) davant la Reial Societat, en un partit que els barcelonistes van voler encarrilar abans del primer quart d’hora.
Cesc va ser clau per entendre l’inici fulgurant del Barça, que va fer una gran primera mitja hora i es va avançar al minut 9 després que el d’Arenys fes una passada en profunditat cap a Alexis, que va cedir perquè Xavi rematés a porteria buida. Dos minuts més tard, va ser Xavi qui va trobar la desmarcada de Fàbregas, que després d’un refús del porter Bravo en una rematada de Pedro, va fer el segon.
Amb 0 a 2 i un partit que s’adormia, van començar a arribar les males notícies per als de Guardiola. Primer, en forma de lesió. Abans del descans, Alexis es va lesionar la part anterior de la cuixa dreta en una topada amb el lateral local Estrada i va haver de ser substituït per Villa.

Complicacions en el marcador
A la represa, les complicacions van arribar en el marcador. Abans del primer quart d’hora, la Reial Societat va igualar el tanteig amb dos gols successius i sorprenents. Agirretxe va retallar distàncies aprofitant, de cap, una centrada de Xabi Prieto des de la dreta, després d’una bona acció individual. I només un parell de minuts després, en una acció molt estranya, David Villa va fer una arriscada cessió endarrere des del camp del rival que Agir­retxe va interceptar per xutar al travesser quan era sol davant Valdés. El refús el va convertir Griezmann en el gol de l’empat.
Guardiola va retrobar la profunditat donant entrada a Messi, però la mesura no va repercutir en el marcador. Pedro va tenir una gran ocasió al minut 73, en què va rematar massa alt. Dos minuts després, el mateix Messi va tenir una altra bona opció, però Bravo va ser providencial per als interessos de l’equip basc.
De la seva banda, el Reial Madrid, va aprofitar la punxada blaugrana per derrotar un bon Getafe que va mantenir el tipus (4-2) i conservar el lideratge de la lliga. Benzema va comandar els blancs amb una brillant actuació, i ja al minut 15 va fer el primer gol després de finalitzar una gran jugada d’Özil. El Getafe es va començar a rearmar des de la defensa i es va retrobar a si mateix al centre del camp. Els de Luis García arribaven cada vegada amb més perill i fins que Miku va aprofitar una distracció dels locals per empatar.
La polèmica va arribar al minut 60 de la mà de Cristiano Ronaldo, objecte d’una falta de Cata Díaz prop de l’àrea, que l’àrbitre va transformar en un penal que suposaria el 2 a 1 per als blancs. Els de Mourinho van aprofitar l’embranzida per bolcar-se sobre la porteria de Moyá i anotar el tercer gol, obra de Benzema després d’una passada de Ronaldo des de la banda esquerra.
El Getafe encara va donar emoció al partit, quan Güiza es va colar a l’àrea blanca i va cedir la pilota a Miku, que va fer el doblet a porteria buida. Els blancs, però, rematarien el matx per mitjà d’Higuaín, que va fer una gran jugada individual dins de l’àrea per establir el 4 a 2 definitiu.

Uns obrers apallissen el cap per no pagar-los els salaris

Un grup de treballadors de la construcció van donar una pallissa al cap de colla perquè presumptament havia cobrat els diners de la feina, però no havia repartit els salaris. Els fets van passar a l’estiu, i a conseqüència dels cops va haver de ser ingressat a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, on s’hi va estar uns dies.
Els obrers formaven part d’una empresa d’estructures i feines de paleta que havia estat subcontractada per una empresa més gran. Els treballadors no havien cobrat els salaris i es van assabentar que el cap de colla sí havia rebut els diners per part de l’empresa contractant.
Fonts properes al cas van indicar que a les petites empreses que se subcontracten a les obres el funcionament és d’aquest estil. L’empresa gran paga al responsable la quantitat acordada. És el cap de colla l’encarregat d’abonar els sous, de pagar proveïdors i de la resta d’abonaments. L’agressió, segons les mateixes fonts, és fruit de la tensió que s’està vivint els últims mesos en el ram del totxo. La falta de feina ha derivat, d’una banda, en el fet que les grans empreses hagin reduït molt el personal, i quan han de fer una obra d’una mínima envergadura han de subcontractar una bona part amb diferents empreses. D’altra banda, la falta de feina significa que els aspirants a ser subcontractats han de fer ofertes molt ajustades perquè hi ha molta més demanda que oferta. A vegades els diners que es cobren estan al límit de les despeses reals i qualsevol desviació pot significar un problema per al subcontractat.

Canvi de paradigma
Fonts d’una empresa constructora van afirmar que la situació per als treballadors del sector ha canviat tant en tan poc temps que a alguns obrers els està costant especialment. En quatre anys s’ha passat de sous que podien superar els sis mil o set mil euros mensuals, gràcies a la ingent quantitat d’hores extra, a salaris que es troben actualment entre els 1.200 i els 1.300 euros. Les mateixes fonts assenyalen que hi ha casos en què un treballador especialitzat del sector està guanyant cinc cops menys que fa uns anys. Aquesta realitat és encara més dura en els casos en què es van agafar compromisos econòmics importants, com hipoteques, préstecs per a cotxes o similars. Els salaris que ara es paguen a la construcció no són suficients en aquests casos ni per pagar les quotes de cada mes. En general s’ha passat de sous d’alta gamma a salaris de mera subsistència, segons les mateixes fonts. Un dels problemes amb el qual s’estan enfrontant els assalariats de les empreses petites és la por que en qualsevol moment es deixi de cobrar.

Al nivell de 1990
El nivell d’assalariats de la construcció es troba actualment en els índexs de fa 21 anys. Concretament el nombre de treballadors està en aquests moments lleugeríssimament per sobre dels quatre mil. Precisament aquesta era la xifra del 1990. Entre les dues dades s’ha produït un tobogan ascendent, que arribava a quantitats del 2005, amb pràcticament els 7.500 treballadors, i a partir de llavors va començar la corba descendent, amb l’esclat de la bombolla, que acabaria amb la pèrdua de la meitat dels llocs de treball.

UN PETIT EMPRESARI FUIG AMB LES PAGUES DELS OBRERS

El responsable d’una petita empresa de construcció va fugir del país després d’haver cobrat els treballs pels quals se l’havia subcontractat. Segons diferents fonts del sector, l’home va aprofitar que havia rebut els diners per marxar i no haver de pagar els sous als empleats. Els treballadors es troben desemparats en no saber qui s’haurà de fer càrrec dels diners que els deuen. Donen per suposat que l’empresari, d’origen forà, no tornarà a Andorra. Fonts del sector van indicar que la situació econòmica ha de portar a les empreses que subcontracten a tenir un major control sobre les subcontractades. La falta d’un fons de garantia sa- larial implica que les situacions d’impagament tenen molt difícil solució, especialment si els responsables marxen del Principat. El major control hauria de passar per la presentació cíclica de la documentació que demostri que s’està al dia dels pagaments als treballadors que estan a l’obra, així com que es compleixen amb les obligacions que se’n deriven, entre les quals els pagaments a la Seguretat Social. Les mateixes fonts han indicat que s’ha detectat algun cas en què la documentació justificativa ha resultat ser una falsificació dels rebuts de pagaments
http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=14822&Itemid=380

domingo, 15 de mayo de 2011

Catalunya ... He après a estimar-te ...

En els vèrtexs muts de Les teves pedres ...
En els buit blanquinós de les teves muntanyes
que ens omplen les mans de perfums ...
En les aliguers que acaricien
els dominis del cel amb les seves plomes ...
En tot el que és pur:
Aigua, geografia, flors, vol, clima, perfum, tradicions, costums, persones …
Si és que palpo la rosada del mati ... 
Si és que el vent m'omple de vida ...
Si és que em frega la terra ... Si el sol vell
aboca la seva lluentor calenta entre els meus llavis ...
Jo Et pressentiré a Tu ... Sentint Els teus petons ...
Les teves carícies lleus ... Els teus deliris desconeguts ...
Galopant per la meva sang com l'aigua que amagues ...
Oh Catalunya , Catalunya ... Apassionada
com el rumor del bosc, com l'aire
que ens estreny els sentits ...
Com l'herba verda i dòcil
òrfena del teu pas ... Jo T'estimo ...
Joiós i feliç ... Perquè he tingut ...
- Amb Tu Catalunya - ... Les teves carícies blaves pel meu cos, els petons de las muntanyes, la abraçada de la sardana, el calor de la gent ... 
He après a estimar-te ...  CATALUNYA 



sábado, 12 de febrero de 2011

Rupit més que un poble



Rupit es un municipio de la provincia de Barcelona situado al noreste de la comarca de Osona y al este de la Sierra de Cabrera. Tiene una población de 364 habitantes.

Está integrado por dos núcleos urbanos: Rupit y Pruit, que fueron independientes hasta el año 1980.

Está situado a 98 kilómetros de la ciudad de Barcelona (dirección Norte) y es el último pueblo de la provincia en la carretera que une los municipios de Vic, capital de la comarca de Osona y Olot, capital de la comarca de la Garrocha (Girona).
Se pueden realizar multitud de actividades:
- Deportes de aventura.
- Senderismo.
- Paseos con bicicleta

lunes, 31 de enero de 2011

El barri del Raval

Abans del segle XIV el barri del Raval era només un camp obert amb terres cultivades que abastaven la ciutat de Barcelona. A la Barcelona romana hi havia camins veïnals que van dibuixar el contorn que el barri va tenir més endavant.
El monestir de Sant Pau del Camp va ser el primer nucli important del Raval, anterior al segle X, al voltant del qual hi va haver un petita vila medieval vinculada al monestir. El creixement de Barcelona va configurar el Raval a l'espai que pren forma de diamant entre el segon cinturó de muralles (Jaume I l'any 1268, la Rambla) i el tercer i darrer cinturó (Pere el Cerimoniós, 1348, les rondes i l'avinguda del Paral·lel).
El Raval estava situat als marges dels caminis principals: el Portal dels Tallers, per on els pagesos entraven les mercaderies per fornir Barcelona; el Portal de Sant Antoni, l'accés més important de la ciutat, i la Porta de Santa Madrona, al costat de les Drassanes, l'única que resta en peu.
La ciutat de Barcelona es trobava ofegada per les muralles de Jaume I i Pere el Cerimoniós va decidir fer el tercer cinturó emmurallat. Calia assegurar les expectatives de creixement urbà. Existia la tendència general de moltes ciutats de l'època, d'encerclar dins les muralles l'extensió de terreny suficient per preveure la subsistència dels habitants en temps de guerres i setges. Un altre motiu era localitzar fora del nucli urbà els establiments, serveis i activitats més molestes o poc recomanables. Però totes les expectatives de creixement de la ciutat van anar en orris. Al final del segle XIV i principi del XV, a causa de les dificultats econòmiques (el comerç marítim es desplaçava cap a l'Atlàntic), polítiques (Barcelona es va arruïnar amb la guerra contra Joan II) i socials (davallada demogràfica per pestes i epidèmies) van paralitzar el creixement del Raval, que va quedar com a zona d'activitat bàsicament agrícola.
Entre el segle XV i la desamortització de Mendizábal l'any 1837, el Raval es va convertir en "terra de convents". La gran quantitat de sòl edificable va donar peu a la instal·lació d'ordres religiosos en el marc de la Contrareforma impulsada pel Concili de Trento (1543-1563).
Al principi del segle XVIII, les indústries van començar a instal·lar-se enmig d'horts, convents i cases gremials. La prohibició d'importar teixits estampats de l'any 1718 va afavorir l'aparició de la indústria manufacturera. Entre 1770 i 1840 es va dur a terme la industrialització definitiva del barri del Raval. A partir de la segona meitat del 1700 van començar a aparèixer nous carrers amb fàbriques i habitatges per als treballadors. Van desaparèixer les cases gremials o es van subdividir en molts habitatges de lloguer per acollir els nombrosos camperols que fugien de la fam del camp (crisi agrícola de 1765-1766). Els treballadors de les fàbriques es van quedar a viure al Raval., a prop de la feina. Aquest barri es va convertir en el més dens d'Europa i es va aprofitar fins a l'últim metre quadrat edificable. Entre els anys 1783 i 1785, s'hi va instal·lar la indústria Erasme Gònima i es va aixecar la fàbrica de teixits, filats i estampats més gran del seu temps.
Les jornades dels obrers eren de dotze hores (des de les cinc del matí fins a les vuit del vespre). L'any 1829, segons el Padró de Fabricants, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2.443 telers i 657 màquines de filar. Destacava la fàbrica Bonaplata, instal·lada al carrer dels Tallers. Tenia entre 600 i 700 treballadors i era la primera impulsada amb vapor. La culminació de tot aquest procés va ser la instal·lació coneguda com casa-fàbrica, on coincidien les instal·lacions fabrils, la representació institucional i la residència del fabricant. Aquest és el cas de l'Espanya Industrial l'any 1839 al carrer de la Riereta. El Raval era l'únic lloc dins les muralles on es podien edificar construccions grans, ja que era poc atractiu fer-ho a l'exterior a causa de la inestabilitat política (Carlisme i bandolerisme). A més, era a prop de la sortida natural de Barcelona com a ciutat portuària.
El manteniment d'uns sous baixos, unes llargues jornades laborals, el tancament de les fàbriques com a demostració de força dels fabricants, la supressió de la sopa de caritat i la persecució de les associacions obreres van fer que el 2 de juliol de 1855 esclatés una vaga sota la consigna general del dret d'associació i la jornada laboral de deu hores. Les revoltes obreres contra les mecanitzacions modernes i diverses epidèmies de còlera van fer prendre la decisió d'enderrocar les muralles l'any 1859 i permetre l'expansió urbana i industrial fora d'un nucli urbà insalubre i fàcilment controlable per un moviment obrer que es començava a organitzar. L'èxode empresarial cap al pla de Barcelona va comença al principi dels anys seixanta. Una llarga llista de fabricants sortien del barri seguint les teories higienistes d'Ildefons Cerdà. En el nou model de ciutat, el Raval va ocupar una situació perifèrica com a barri residencial obrer. A començaments del segle XX va continuar tenint una composició social eminentment obrera. Els moviments dels barri van assolir una importància que va ultrapassar les seves fronteres. L'any 1870 es va celebrar el I Congrés Obrer Espanyol; l'any 1871 el principal sindicat català de l'època, el tèxtil, es va adherir a la Primera Internacional, i l'any 1888, del carrer dels Tallers va sortir la convocatòria per reunir tots els delegats de l'Estat Espanyol per fundar la UGT al mateix barri.
El Raval es va anar convertint cada vegada més en un barri d'habitatges per a les classes amb menys poder adquisitiu, entre les quals els immigrants (exposicions universals de 1888 i 1929) n'eren una part destacada. Aquesta extracció proletària va jugar un paper important durant la Setmana Tràgica (26-31 de juliol de 1909), durant la qual el Raval va ser un dels principals escenaris de la crema de convents i de l'enfrontament amb l'exèrcit.
L'amuntegament humà, una xarxa viària estreta i tortuosa, la proximitat del port i la dedicació de molts immobles a bars, sales d'espectacles i cases de tolerància, van acabar configurant una zona al sud del Raval que cap a l'any 1925 el periodista Àngel Marsà va batejar amb el nom de Barri Xinès. Les destruccions de la guerra i la misèria de la postguerra van perjudicar molt la vida nocturna del barri, en un procés que va acabar amb el decret de tancament de les cases de prostitució l'any 1956.
Les primeres veus que van reclamar la millora del barri van sorgir als anys 30, durant la Segona República 1931-1936, amb les propostes dels arquitectes del GATCPAC. El pla Macià donava solucions racionalistes i integrades als problemes del barri. Però van ser les bombes de la Guerra Civil les que van fer els primers sanejaments urbanístics al sud del Raval (avinguda de García Morato, avui avinguda de les Drassanes). Durant els anys vuitanta del segle XX, l'Administració va impulsar una decidida política de reformes i rehabilitació d'habitatges, d'obertura d'espais i creació d'equipaments per a la comunitat, que va anar deixant en segon terme el nom de Barri Xino per recuperar la denominació històrica del Raval.