jueves, 26 de agosto de 2010

Esqueixada de Bacallà

Ingredients:

Bacallà dessalat
Oli d’oliva verge
Tomàquet d’amanir
Pebrot vermell i verd cru
Ceba de Figueres
Olives negres 
 Esmicoleu el bacallà dessalat i ratlleu mig tomàquet per sobre (o talleu-lo a dauets).
Talleu a daus petits el pebrot vermell i el verd, així com la ceba.
Posem els dauets per sobre el bacallà esqueixat i ho barrejem bé.
Afegim les olives negres i un bon raig d’oli d’oliva.
I ja està llest!

Després d’elaborar l’esqueixada se l’han pogut endur cap a casa i ens la cruspirem per sopar! Els nens han gaudit d’allò més i han après un bon grapat de coses sobre els aliments que mengem cada dia!

Curso de Mossos d'Esquadra i Policies Locals


Amb aquest curs l'alumne podrà preparar al mateix temps la convocatòria d'oposició del cos de mossos d´esquadra, amb les de policia local dels ajuntaments de Catalunya que aquest interessat i havent d'acordar sempre amb els seus preparadors, el nombre de convocatòries que podrà preparar en un mateix any i la seva planificació.


Conèixer l'estructura de la Constitució Espanyola, així com els drets i deures dels ciutadans. Conèixer les diferents Administracions Públiques incloses en l'Administració general de l'estat. Estudiar el govern, la seva composició, òrgans i competències. Conèixer l'ordenament jurídic de l'Estat. Saber les competències de la Generalitat. Conèixer la Història de Catalunya i el seu art. Aprendre el marc geogràfic de l'àmbit soci lingüístic. Estudiar les funcions de la policia i seguretat vial. Conèixer les funcions com policia judicial. Conèixer el funcionament en matèria de seguretat. Saber el codi deontològic pel qual haurà de regir els seus actes.

Requisitos

Requisits a complir per L'alumne, segons ultima convocatòria per a poder presentar-se a policia local (En la data d'inscripció oficial):

- Ser espanyol.
- Tenir més de 18 anys i no arribar a tenir els 35 anys (variable segons l’ajuntament).
- No patir malaltia o defecte físic que impedeixi l'execució de les seves funcions.
- No estar inhabilitat penalment per a l'exercici de la Funció Pública.
- Estar en possessió del títol de graduat escolar, FP1 o equivalent.
- Estar en possessió dels permisos de conduir A2, B i BTP.
- Tenir una alçària mínima de 1,70 m. els homes i 1,60 m. les dones.
- No haver estat separat mitjançant expedient disciplinari de l'Administració Pública.
- Signar un compromís per a dur armes.
- Acreditar el nivell B de Català.

Refranys. del bestiá i altres animals

Des que l'home (i la dona) fou obligat a deixar el paradís, i per tant, es veié en la necessitat d'aconseguir els aliments mitjançant el conreu de la terra, va trobar en els animals, que, amb el temps, molts d'ells esdevingueren domèstics, un puntal molt valuós, tant pel que fa a l'ajut en les tasques agrícoles, com per a l'obtenció directa de nodriments i altres productes de diversa utilitat.
Lògicament, aquesta antiquíssima i estreta relació home-bèstia, hauria de condicionar uns comportaments i unes formes de pensar, que es reflecteixen en els que s'esmenten a continuació.

  1. "Alguna cosa és" —digué en veure un ós el llebrer.
  2. A animal donat, no li posis pèros.
  3. A bèstia grossa, morral gros.
  4. A bou vell, esquella nova.
  5. A burra que criï, no li diguis arri.
  6. A burro vell, albarda nova.
  7. A ca gros no cal dir-li quisso.
  8. A cada porc li arriba el seu Sant Martí.
  9. A casa de l’hortolà, sempre és més gras el marrà.
  10. A casa de llebrers, no hi busquis engrunes.
  11. A Catalunya i a Castella, el cavall porta la sella.
  12. A cavall corredor, cabestre curt.
  13. A cavall donat, no li miris el dentat.
  14. A cavall menjador, cabestre curt.
  15. A cavall que vola, no li cal esperó ni fuetada.

Casteller

Un casteller és una persona que forma part d'una colla castellera on intervenen desenes o centenars de persones amb l'objectiu d'aixecar diferents construccions humanes, sense cap ajuda mecànica, de diversa complexitat i que han arribat a tenir fins a deu pisos d'alçada. El fet casteller té més de doscents anys d'història, trobem referències ja al segle XVIII, i es va desenvolupar inicialment al Camp de Tarragona pujant posteriorment cap al Penedès, i s'ha estès durant el segle XX per tot Catalunya, especialment a partir dels anys 80.
Hom suposa l'origen dels castells, tal com s'entenen avui dia, en l'antic Ball dels Valencians, un dels que es realitzava en l'entorn de les processons religioses. Aquests balls finalitzaven amb una figura constituida per l'aixecament d'una construcció humana, que amb el temps va anar agafant importància i alçada, fins a independitzar-se del ball.[1] Al segle XV ja es feien les moixigangues, balls també amb construccions humanes, de les quals és reminiscència la Muixeranga d'Algemesí. Al segle XVIII la seva popularitat s'estengué fins al sud de Catalunya[2] on eren practicades al Camp de Tarragona i comarques dels voltants, on les colles participaven en les festivitats de les viles. Fuente: Viquipedia.
  


Cargols a la llauna

Ingredients
80-100 cargols bullits
oli d'oliva verge extra
sal
pebre vermell
conyac
1 tassa d'allioli
1 tassa de vinagreta
all i julivert

Elaboració

Per fer l'allioli, poseu els cargols en una planxa, saleu-los de manera abundant,
poseu-hi una mica de pebre vermell per sobre, mulleu-los amb el conyac, flamegeu-los i deixeu-los coure durant 3 minuts.

Per fer la picada, piqueu l'all i el julivert, poseu-los en un bol amb l'oli d'oliva i remeneu-ho bé.

I ja per acabar, emplateu els cargols, amaniu-los amb la picada d'all i julivert i amb la vinagreta, i serviu-los amb un bol d'allioli al costat.

Crema catalana


Ingredients:

6 ous
1 litre de llet fresca
10 grams de midó
150 grams de sucre
la pell d'una llimona
una branca de canyella
1.Per començar, s'ha de fer bullir la llet, juntament amb la pell de llimona i la canyella. Tot seguit, la deixarem refredar i la colarem.
2.A banda, separem els rovells de les clares. Dins d'una cassola, barregem els rovells amb el sucre, i ho remenem bé, fins que quedi ben espès i d'un color més clar.
3.Dins d'un got, hi posem el midó i el diluim amb una mica de llet, tot afegint-lo als rovells barrejats amb sucre. Un cop fet això ho posem tot junt amb la llet i ho portem a ebullició, a foc molt suau i sense parar de remenar. Heu de vigilar que no bulli del tot, perquè sinó els ous es tallarien.
4.Un cop fet això, ja ho podrem posar en cassoletes o recipients individuals, ho deixem refredar, i au! llest per menjar (recomanació: si no teniu pala, per fer el sucre cremat com a decoració, sempre hi podeu espolvorejar una mica de canyella per sobre, que també queda la mar de bo)

Futbol Club Barcelona


El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona (Catalunya) fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, britànics i catalans encapçalats per Hans Gamper. A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món,[cal citació] el Barça no és una societat anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus 176.000 socis, fet que el converteix en el segon club de futbol amb més socis del món,després del Benfica i seguit pel Bayern de Munich. Segons el rànquing històric de la IFFHS (Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol), és el millor club del món des de 1991, data en què aquest organisme començà a recollir estadístiques.

L'equip de futbol va ser uns dels fundadors de la Lliga espanyola de futbol el 1928 i des d'aleshores és un dels 3 equips que sempre ha jugat a la Primera Divisió. Actualment és un dels equips amb més trofeus del món, destacant entre altres: 20 Campionats de Lliga espanyola, 25 Copes del Rei, 9 Supercopes d'Espanya, 3 Copes d'Europa, 3 Supercopes d'Europa, 4 Recopes d'Europa, 3 Copes de Fires i 1 Mundial de Clubs. El Barça és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees, l'únic club de la Lliga espanyola que ha aconseguit el triplet (Copa, Lliga i Lliga de Campions en un mateix any) la temporada 2008-2009 i el primer i únic equip de la història que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols més importants (tres internacionals i tres estatals).

Un fet que el fa únic al món és el de disposar, a banda del futbol, de quatre seccions professionals més, totes en l'elit de les competicions esportives europees de clubs, en les disciplines del bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. Entre les cinc seccions professionals esmentades, el FC Barcelona suma més de 305 títols oficials nacionals i més de 100 títols oficials internacionals, incloent un total de 31 Copes de Europa, 76 Lligues i 81 Copes del Rei, tot sumant més de 412 títols oficials professionals.

A més de les cinc seccions professionals, el club també té 9 seccions amateurs en d'altres disciplines esportives: hoquei herba, atletisme, patinatge artístic, hoquei gel, beisbol, voleibol, voleibol (femení), rugbi i bàsquet amb cadira de rodes.

L'equip filial de l'equip de futbol és el Barcelona Atlètic i alhora compta amb diversos equips amateurs a les categories juvenils, així com equips de formació en diverses categories i en la majoria de les especialitats esportives, per tal de nodrir els primers equips amb el major nombre de jugadors del planter.

Una altra de les característiques singulars que fan que el Barça sigui considerat per molts dels seus seguidors "més que un club" és el seu paper d'ambaixador i defensor de la cultura i la llengua catalanes i les actuals tasques de solidaritat i d'ajuda social a infants desfavorits realitzades arreu del món.[6] Tot plegat coordinat i realitzat mitjançant la Fundació del Futbol Club Barcelona, òrgan que des del 2006 rep el 0,7% dels ingressos ordinaris del club per tal d'impulsar els programes i projectes socials.

L'estadi on juga els partits com a local és el Camp Nou, amb una capacitat per 98.772 espectadors.[1] Els seus seguidors són coneguts com a culers i el número de penyes repartides per tot el món era el 2009 de 1.888.Tot plegat fa que sigui l'entitat esportiva més important de Catalunya i una de les més importants del món pel que fa a projecció i massa social.

Font: viquipedia

GEGANTS

Els gegants són un elements festiu molt popular i que podem trobar en les festes i celebracions de molts països. El tret que els caracteritza és la seva alçada, que fa que es passegin pels carrers amb majestuositat i despertin en la gent diversos sentiments: respecte, por, alegria, curiositat… Al mateix temps el que els fa més popular i estimats és el fet que no hi hagi pràcticament dos gegants iguals; cada poble o cada barri té el seus propis gegants. Els seu origen és incert i té tradició en diversos països europeus. A Catalunya apareix documentat al segle XIV en relació amb la processó de corpus de Barcelona, i sembla que de bon principi era representat per un home disfressat i enfilat en xanques. Fins el segle XVI no apareix la geganta, que completa la parella que actualment coneixem: el gegant i la geganta. Els gegants Com ja hem dit, l'element essencial d'aquest àmbit són els gegants, a l'entorn dels quals es mouen els geganters. Ja hem comentat que el gegants són patrimoni tradicional i senyal d'identitat del nostre país. Mirant-ho més al detall ens trobem que de gegants n'hi ha de característiques molt diverses.
GEGANTER/A

De la mateixa manera que no existeix referents anteriors dels gegants, encara menys podem mirar enrere pel que fa als geganters. La definició de geganter que es proposa és: "aquella persona que forma part d'una colla gegantera o bé la persona que sense pertànyer a cap colla en concret, balla o porta gegants" Es a dir, qualsevol persona que formi part d'una colla és gegantera. Per exemple, tant els músics com els membres de la colla que mai portin o ballin gegants, també són geganters
PORTADORS I BALLADORS

Dins dels geganters, formin o no, part d'una colla encara existeixen dos grups amb una funció molt específica sota el gegant: els portadors i els balladors. Els Portadors son aquells geganters que porten els gegants a les cercaviles i desfilades, però que no saben, volen o poden interpretar una coreografia. Els Balladors són aquells geganters que a més de portar els gegants a les cercaviles i desfilades, saben i són capaços de ballar-los interpretant una coreografia. Malgrat que gegant i geganter són dos conceptes ben diferents, ballant i ballant bé, es pot crear una simbiosi entre un i l'altre fins el punt en que tots dos es fonen en una sola cosa.

Sardana


La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla en cercle seguint la música interpretada per una cobla. El nom pot fer referència tant al ball com a la música.

Un nombre indeterminat de balladors formen un cercle agafant-se de les mans i mirant al centre, ballant en rotllana cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat. Els components han de ser preferiblement parelles formades per home-dona però només cal un mínim de dues persones agafades per les mans per considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana en qualsevol moment del ball (a no ser que es tracti d'un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l'esbart dansaire.

El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum i d'altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com el salt, passos de moviment més ample, etc.

La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d'aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn). La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix per música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana però només les versions instrumentals són usades per ballar.

La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura de Franco com a símbol nacional.

Font: viquipèdia

El Cant de la Senyera

Composició per a cor mixt amb lletra de Joan Maragall i Gorina i música de Lluís Millet i Pagès. Compost expressament com a himne de l'Orfeó Català, fou estrenat a Montserrat l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Estigué interdit del 1939 al 1960.



El Cant de la Senyera (mp3, Orfeó Català) -> Descàrrega des de www.egoshare.com
El Cant de la Senyera (midi)
El Cant de la Senyera (wma, Poesia)
El Cant de la Senyera (wav)



Al damunt dels nostres cants
aixequem una xenyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Història de Catalunya


La necessitat de cohesió que sentien els catalans que l’any 1640 lluitaven col·lectivament en defensa de la seva llibertat, amenaçada pels intents imperialistes de la Cort de Castella, va generar els primers textos del nacionalisme reivindicatiu català -uns textos que contenen els plantejaments bàsics d’un «patriotisme social, defensiu» que ja té les característiques dels nacionalismes d’alliberament dels nostres dies.

En papers impresos que circulaven entre el poble, publicats per la Generalitat, pel Consell de Cent, per particulars com Martí i Viladamor, etc. juntament amb la doctrina de la nació catalana, basada en el fet de posseir els catalans una llengua i una literatura pròpies i una secular manera d’entendre i de practicar col·lectivament la llibertat, i amb l’assumpció i la reivindicació d’un passat, el de l’Edat Mitjana, que per la seva esplendor estimulava l’esforç de redreçament nacional, hi trobem els incentius ideològics característics d’un moviment d’alliberament nacional plenament assumit. En denunciar que els invasors pretenien «subjectar Catalunya com a terra conquistada», que els abusos de l’absolutisme serien executats a Catalunya «amb major puntualitat i rigor que a Castella, ja per odi, ja per diferència de nació», i en manifestar el temor que els catalans fossin tractats com els indis d’Amèrica, tot afirmant que «no és la Nació catalana ventolera i subjecta a mudances, ans ferma i constant en lo que emprèn», els combatents catalans de la Guerra dels Segadors consideraven que no havien de tenir-se en compte els sacrificis de tota mena que la lluita imposava, sinó el fruit que havien «de donar a Catalunya, a la llibertat i al bon estat que han de restar per als f fills, néts i demés generacions, els quals es podrien queixar amargament de què havem els presents heretat de sos passats una Catalunya lliure, senyora i privilegiada, els deixen a ells una Catalunya esclava, petjada i amb estat infame».

Amb la Guerra de Successió amenaçada de nou la llibertat de Catalunya, el «patriotisme social, defensiu», el nacionalisme reivindicatiu dels catalans va tornar a eixir a la superfície, i en els opuscles i fulls volants impresos que anaven de mà en mà i en discursos, com el del diputat Ferrer i Ciges, tornem a trobar-hi la doctrina de la Nació i de la defensa dels drets nacionals que havia caracteritzat els plantejaments del 1640; si bé ara era feta la distinció entre el poble castellà, convertit en carn de canó lliberticida després d’haver estat junyit a l’absolutisme de la Corona, i les oligarquies castellanes que, havent esclavitzat la seva pròpia nació, maldaven per sotmetre la nació catalana.

• El primer segle d’opressió


Fèlix Cucurull
Dins El fet nacional a través de la història
Edicions de la Magrana. Barcelona, 1980.

El catalanisme

La Renaixença va ser un moviment —heterogeni des del punt de vista ideològic— de recuperació de la cultura històrica catalana; que es va començar a desenvolupar durant el decenni de 1830 i es va anar nodrint de les aportacions de personalitats tan diferents i rellevants com Bonaventura Carles Aribau i Joaquim Rubió i Ors, passant per Jacint Verdaguer, Antoni de Bofarull, Manuel Milà i Fontanals, Pere Aldavert, o els mallorquins Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, i que es va manifestar per mitjà d’institucions tan diferents com els Jocs Florals o el Gran teatre del Liceu de Barcelona.

El sentit i abast de la Renaixença no es pot explicar sense al·ludir als fenòmens d’industrialització i transformació social experimentats pel Principat de Catalunya. L’especificitat de la Renaixença, un moviment bàsicament urbà, s’ha vinculat a un altre fenomen paral·lel: la formació d’una burgesia de caràcter nacional, necessitada de mecanismes ideològics privatius. En aquest sentit, el caràcter estrictament cultural de la Renaixença va ser la primera fase d’una inquietud molt més vasta, que va portar a la formació de plataformes i missatges polítics que van desembocar en el nacionalisme català.

Considerat a llarg termini, el nacionalisme es va originar partint d’un doble vessant. D’una banda, d’una tradició popular republicana que va tenir la primera expressió en Valentí Almirall, després de trencar, a començament del decenni de 1880, amb el federalisme de Pi i Margall, en el fet que representaria el replegament cap al Principat d’unes aspiracions frustrades pel fracàs de la República federal a l’estat espanyol. De l’altra, d’una tradició conservadora, que no va acabar sent hegemònica fins ben entrat el segle XX, i que va fer de la burgesia catalana la rectora en el procés de formulació i expressió del catalanisme polític. Tanmateix, aquesta arrel conservadora va tenir la gran expressió política en la persona d’Enric Prat de la Riba (1870-1917) i la seva Unió Catalanista, inspiradora de les Bases de Manresa de 1892, una obra que va ser el veritable catecisme del nacionalisme català.

El 1901, Prat de la Riba va ser un dels fundadors, juntament amb Francesc Cambó, del que seria el gran partit del nacionalisme català fins a la dècada de 1920: la Lliga Regionalista. Prat de la Riba va plantejar la qüestió catalana en termes d’autonomia dins de l’estat espanyol. L’aprovació de la llei de jurisdiccions el març de 1906, que passava al fur militar els delictes contra la pàtria (és a dir, contra aquella presó de nacions anomenada Espanya) i contra l’exèrcit va crear una viva emoció al Principat, ja que era un instrument de repressió del catalanisme, i va afavorir la creació de Solidaritat Catalana, una coalició composta per carlins, republicans no lerrouxistes i la Unió Catalanista, i impulsada i dirigida per la Lliga Regionalista. La coalició va assolir un notable èxit a les eleccions celebrades el 1907. Tot amb tot, les dissidències internes, que reflectien la disparitat de criteris pel que fa als termes de la col·laboració amb el sistema de la restauració borbònica espanyola, van portar a la dissolució de la coalició el 1909. Uns anys després, el catalanisme va aconseguir la seva primera gran victòria amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, una institució de caràcter supraprovincial que aplegava les quatre diputacions del Principat, creada el 1914, i que presidida per Prat de la Riba i controlada per la Lliga, va fer una important i eficaç tasca en el camp de les obres públiques, dels serveis, dels transports i de la cultura.

Curiositats del català

Fa uns dies que m'ha caigut a les mans un llibre que m'ha fet molta gràcia. Parla de com ens expressem les persones de la zona de la Vall del Ges, Orís i Bisaura. El seu contingut és totalment seriòs, però jo el trobo divertit perquè és com parlo o com m'ha parlat de petita i són expressions que em pensava que es feien servir a tot arreu.
Mireu, com que ho he trobat divertit he pensat de penjar-ho...
Ho faré fent com l'autor, primer la paraula tal i com la diem els de la zona, al costat hi posaré el seu significat. Llavors, i de collita pròpia de mi mateixa, escriuré un exemple (abreujat amb Ex) de tal i com ho he dit o sentit dir als de casa centenars de vegades.  Allà va:
-Broma = núvol.  Ex. El cel està ple de bromes, carda una pinta de ploure!!!!
-Burot, agutzil= poli      Molt típic de la meva època d'institut quan tothom anava amb moto, menys jo, clar.     Ex. Còrrer tio que el burot t'està apunt de posar una multa!!!
-Balandrangues=persona informal, de naturalesa inconstant. Ex. Supertípic de la meva mare: Sembles una balandrangues!!!
-Cacanòria=tracte festiu, alegroi, a vegades amb finalitat interessada.             Ex. Aquelles pijes només foten que cacanòries perquè els nois es fixin amb elles.
-carica = cara tristoia.    Ex. Oi, nena quina carica de pena que fas avui!
-Carmell=moc    Ex. Té el mocador i moca't que ets una carmelluda!!!
-Empagamastre= Taca de matèria agafallosa. Aquest m'encanta fins i tot hi ha un home al poble que li diuen L'Empagamastes        Ex: -A dutxar-te que portes empagamastes per tot arreu!!!!
-Enllefernat=embrutar, específicament els vidres.           Ex: Després de menjar un pa amb nocilla la mare deia: -ni se't ocudeixi obrir la porta que m'ho deixes tot enllefernat!
-Entirolat= Empolainat, endiumenjat.     Ex: -Guaita la veïna com se'ns ha entirolat, deu anar a lligar!
-Escanyussar-se= Escanyar-se     Ex: Aiiii que m'escanyussava amb un troç de pa!
-Esmerilar= afanyar-se       Dit per la meva germana qualsevol matí: -Esmerila't o se't tornarà a escapar l'autobus!!!!
-Flasco= fluix de caràcter.    Ex: Mira que arriba a ser flasco aquell tio!!!!!!
-Lero= Boig, desequilibrat, beneit.      Al meu poble tenim una família arxiconeguda que sempre els hi hem dit així (i tothom s'ha quedat tan ample): els de can Lero.
-Mastufejar= mot d'origen àrab que significa remenar el menjar del plat sense acabar-se'l.               Estava farta de sentir-lo a dir a la peke :-Para de mastufejar la carn i acabat'ho tot! 
-Mixo= gat      Ex. El mixo de la iaia es deia xaba (perquè el van portar de barcelona)
-Moixeta= carícia          Aquest el dic molt jo... .Ex. Nen no ets gens carinyós, no em fas mai cap moixeta...
-Parracs= renec          Ex: -I que no et torni a sentir dir més parracs o et rentaré la llengua amb sabó!
-Pioc=malalt.            Ex: -Avui no sortiré perquè estic una mica pioca. Tinc febre i em fa mal al coll.
-Pillar=fer campana, deixar d'assistir a algun lloc.       Ex. -Que et sembla si pillem i passem d'anar a la classe de Mates.
-Pixaminutis=de poc valor, mancat de qualitats.          Ex: -Ni se't ocudeixi sortir amb aquell noi, però si és un pixaminutis!!! (consells que sempre em deien els de casa dels nois que m'agradaven i no acostumava a fer cas, per desgràcia!)
-Va parets!!!!! = vindria a ser sinònim de: -Què cardes!!!! o Ostia!!!!!! Es diu quan hi ha sorpresa
En general aquest mots i molts altres són propis de la regió on vaig crèixer. Alguns d'ells també s'utilitzen en d'altres zones on es parla el català central o el dialecte rossellonès i amb zones de transició.
               Segur que no els heu fet servir mai??????????


Informació extreta del llibre de: JORDI DORCA (2007) El parlar de la Vall del Ges, Orís i Bisaura. Ajuntament de Torelló.

Refranys de nostra casa. del pagés

Els nostres refranys generalment donen consells a la gent dedicada al conreu de la terra, i d'altres fan referència a l'ambient que l'envolta i els seus fruïts.
El bestiar és una cosa molt estretament relacionada amb el pagès, però degut a l'extensió del tema, se'n fa un capítol apart.

  1. A dies llargs, llargs treballs.
  2. A gran sequera, gran mullada.
  3. A la dona i la cabra, corda llarga.
  4. A pagès endarrerit, cap anyada no li és bona.
  5. A vinya vella, amo nou.
  6. Aigua de març, herba als sembrats.
  7. Aigua vaig esperar i tard vaig sembrar.
  8. Aigua vaig esperar i tard vaig sembrar; sap Déu què colliré!
  9. Al bou vell, muda-li el pessebre i se’n farà la pell.
  10. Al cul del sac es troben les engrunes.
  11. Al mal segador la palla li fa destorb.
  12. Al pagès doneu-li cols.
  13. Al porc i al meló, calor.
  14. Als mossos no els deguis massa, perquè et trauran de casa.
  15. Als porcs més lletjos, els millors aglans.

Fuente: http://www.tinet.cat/~jpv/

Refranys de nostra terra


LA FEINA, ELS DINERS I EL PODER

Aquests tres conceptes són gairebé inseparables, perquè quan se n'anomena un, els altres dos quasi sempre hi són presents tàcitament perquè, de manera recíproca, els uns són conseqüència dels altres.
El refranyer català sovint fa referència a normes de conducta en els tractes comercials i qüestions laborals, critica durament el malfeiner i els abusos del diner i el poder.




  1. A bon mercat ixen diners i a bon lloguer, feiners.
  2. A bon mercat vendràs doblat.
  3. A bons ocis, mals negocis.
  4. A cadascú el que sia seu i l'encens per Déu.
  5. A cadascú el que sigui seu... i robar el que es pugui.
  6. A casa del paleta mai la feina no està feta.
  7. A casa del paleta, cent goteres a la teulada.
  8. A casa no hi porten res.
  9. A comptes vells, fulles noves.
  10. A darrera del taulell val més el jove que el vell.
  11. A diners pagats, braços cansats.
  12. A diners pagats, braços trencats.
  13. A fira, qui res no porta, res no tira.
  14. A gran senyor, doble honor.
  15. A l'església per resar, a la plaça per tractar.                                                                                                                                                                                                                                                                                Fuente:  http://www.tinet.cat/~jpv/  

L'audiencia-espanyola-tambe-prohibeix-brindis-preses-festes-sants


L'Audiència Nacional espanyola va decidir ahir al vespre prohibir el "brindis per les preses" que estava previst per aquest dijous a les 10 del vespre en el marc de la Festa Major Alternativa del barri de Sants de Barcelona. Ho ha fet a instàncies de la fiscalia del tribunal, que n'havia demanat la prohibició assegurant que el "brindis" podria justificar "les accions delictives dutes a terme en nom d'ETA i un reconeixement pels qui les van dur a terme". El motiu és el mateix que va provocar la prohibició per part de l'Audiència de l'acte de benvinguda a Laura Riera, el darrer dissabte a Gràcia, un acte que va acabar amb incidents amb els Mossos d'Esquadra. El jutge Velasco ha acceptat la petició de la fiscalia i ha demanat a la policia catalana que impedeixi l'acte, perquè és "semblant" al de dissabte només canviant-hi "el dia i el lloc" i "convocat en un context festiu" que "pretón homenatjat la trajectòria de presos etarres". Pel magistrat el "brindis" podria esdevenir un acte d'enaltiment del terrorisme, però en canvi l'assemblea d'entitats del barri de Sants, que organitza les Festes Populars així com l'acte en qüestió, ha negat que l'acte sigui en favor de les dues preses d'ETA, sinó a favor "de tots els presos", i han recordat que es celebra "cada any des de 1997" en memòria "de presos polítics, socials i d'altres tipus". De fet l'assemblea ha anunciat que recorrerà la decisió de l'Audiència.

Segons fonts veïnals, al recurs l'assemblea negarà les acusacions i aportarà proves documentals que demostraran que el "brindis" no va dedicat a cap membre d'ETA empresonada. De fet les entitats estudien fins i tot querellar-se contra la Divisió d'Informació dels Mossos d'Esquadra per prevaricació i falsedat documental, ja que asseguren que l'informe que aquest cos policial ha fet arribar a l'Audiència espanyola "és ple de falsedats i inexactituds, i sense base jurídica" i orfe "de qualsevol element que demostri les acusacions que formula".

L'edició catalana de la Viquipèdia ha superat l'edició noruega en nombre d'articles


Supera la versió noruega amb més de 275.000 articles · Enguany també s'ha convertit en la primera Viquipèdia del món en qualitat.

El creixement de la Viquipèdia catalana continua amb pas ferm, ja que el març d'enguany passava els 250.000 articles, el setembre de 2009 superava els 200.000 articles, i el darrer gener assolia la primera posició mundial en qualitat. Aquestrànquing de qualitat ordena les més de 270 edicions de Wikipèdies segons la seva extensió i l'assoliment dels 1000 articles considerats més importants pels usuaris d'una enciclopèdia. Fa un parell de setmanes el Museu Britànic també va guardonar la Viquipèdia en català per la qualitat de dos dels seus articles. Podeu veure les dades completes de la versió catalana de la Viquipèdia a la secció d'Estadístiques.

El projecte Viquipèdia és realment internacional i multilingüe: hi ha més de 270 edicions en diferents llengües, que funcionen de manera autònoma. Tot el text de la Viquipèdia, i moltes de les imatges i altres continguts, està disponible sota la llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual (CC-BY-SA, versió 3.0 No adaptada) i la Llicència de documentació lliure de GNU (GFDL, en la última versió, sense seccions invariants ni textos de portada o contraportada). Podeu veure'n els detalls ací.

La Viquipèdia

Tothom pot col·laborar a la Viquipèdia. Qualsevol persona amb una connexió a Internet pot crear nous articles, o editar els que ja existeixen. Podeu ajudar al projecte creant o editant articles en aquells temes que són del vostre interès. Heu comprovat ja si existeixen articles sobre el vostre poble o comarca, la vostra professió o les vostres aficions? No cal ser un expert per a col·laborar en la Viquipèdia: qualsevol col·laboració constructiva és benvinguda, fins i tot si només és una correcció ortogràfica.

Podeu crear articles de bell nou, o adaptar-los d'altres fonts, sempre que respecteu els drets d'autor. Si voleu contribuir a la Viquipèdia, podeu anar a la següent pàgina d'introducció per aprendre com funciona en pocs passos. També podeu consultar-hi les Preguntes Més Freqüènts (PMF). O fins i tot podeu anar a la Taverna on els usuaris i editors de la Viquipèdia en català fan tertúlia o discuteixen aspectes de la mateixa Viquipèdia o d'altres temàtiques.